Ser especial, no vol dir necessariament ser diferent. Les percepcions varien d'una persona a una altra i fins i tot d'un dia a un altre. Quan parlem d'un moment especial, un dia especial, una persona especial, és quelcom que té la capacitat de sorprendre'ns... De remoure coses dins de nosaltres.
De vegades, fem combinacions de sentits i convertim allò especial en únic. Però el temps és l'enemic de la màgia i converteix allò especial en quelcom quotidià i el que tant ens agradava, ara ens és indiferent...
Caldria abandonar allò especial, per preservar-ho del temps o millor deixar que s'escoli poc a poc fins esdevenir vulgar? Només idealitzem allò que perdem a mitges, sense acabar de consumir?
Difícil dilema...
La màgia sembla tenir vida pròpia. Apareix quan menys t'ho esperes i desapareix d la mateixa forma, sense avisar... Suposo q es cansa de nosaltres, els pobres humans, sempre preocupats x les coses del dia a dia...
ResponEliminaTonets
doncs jo crec que allò especial quan es converteix en quotidià adquireix la seva justa mesura... i se situa en el seu lloc...
ResponEliminaper a mi la quotidianitat no és negativa, no és el què fem de manera repetitiva sinó que es farceix de les nostres decisions (almenys així ho intento... i de vegades me'n surto)
I, en canvi, penso que el pas del temps, de vegades, també juga a favor de la màgia i converteix en especial quelcom que d'entrada no ho va ser... o que no pensàvem que ho seria i quan ho recordem pren un valor especial... el temps suavitza i afegeix un toc de nostàlgia a les coses que em fa veure-les així...
els fets, les coses, les persones... especials... cal deixar que esdevinguin i que flueixin per la nostra vida, sense voler que siguin d'una manera concreta... deixar-les ser i compartir el que som...
sense més, sense aferrar-s'hi, lliure i sincerament...
m'agrada molt com has endreçat el teu espai!
la màgia impregna tots els racons!
felicitats!
La màgia, Anònim, també necessita estímuls. És bonic tenir-la entre les mans i acaronar-la, per poder-la conservar molt de temps.
ResponEliminaMar!!! Quant temps! M'alegra saludar-te i llegir-te, sempre tan bonica... Jo també sóc fan de la quotidianitat, m'aporta pau, la necessito. És fa difícil no aferrar-se a les coses especials, són una font de plaer massa gran per renunciar-hi. M'agrada que t'agradi el meu espai, com també m'agrada jugar amb els colors i les formes, però com un clàssic no hi ha res, així que només he fet un toc de maquillatge. Molts petons!
M'agrada poder-te tornar a llegir. No canviïs, continua amb la teva curiositat dins els laberints de les emocions i sensacions, que sovint s'aparten dels cànons de la racionalitat. Sempre ens sorprens al teu bloc "especial".
ResponEliminaSer diferent ja es ser especial. Si hagués de contestar la teva pregunta, sóc del parer que cal beure aigua quan es té set, fins a saciar-se,
ResponEliminaPodria saber fàcilment sota quin paraigua t'amagues estimada xDD
ResponEliminaNo abandonis mai allò especial pensa que costa trobar coses especials, gaudeix-les, sense recances!!!!!!!!!
Misteris de la tecnològia Miquel... Laberints totals, hauré d'agafar un cabdell de fil, com Ariadna, per tornar, si més no, al principi =:P
ResponEliminaTambé val una birreta Montse? Jajajja. Petonet =:*
Lo tiet, síiii! És veritat, costa molt trobar coses especials...
Jo no ho tinc pas tant clar com la mar. més aviat m'apunto al "difícil dilema" amb què acabes el post. Si allò que sigui és especial, tendim a repetir-ho ... i ho fem quotidià, no està malament, però a vegades deixar penjada una cosa i mantenir el record de la seva excepcionalitat, també està prou bé. Clar que jo sóc una mica massa somiadora... no em feu gaire cas.
ResponEliminaDoncs... difícil dilema. No sé on he llegit que l'únic amor que existeix és el que es perd. Les coses quotidianes les tenim tan a prop que ens hi acostumem i ja ni reparem. La quotidianitat no té màgia encara que pot tenir altres coses, un solatge profund que només es forma amb el temps. Però la màgia té un encant...
ResponEliminaNo, els moments especials s'han de viure fins a reventar, pk igual no ni n'ha d'altres.
ResponEliminaestic amb Kaiser,
ResponEliminatot lo especial s'ha de viure al màxim,
no ens ha de fer por!
ni mandra sortir de la quotidianitat!
salut!
Tenir dilemes és tenir quelcom. Poder triar és un privilegi que no està a l'abast de molts. Elegir és una funció de la intel·ligència en contra de la raó. Equivocar-se és tenir la opció a corregir, en canvi, la invalidesa de la ment i la voluntat són irreversibles.
ResponEliminaEl més difícil de les eleccions, no és pendre la decisió en sí, sinó tenir la força per a buscar nous camins i altres opcions. Arribats en aquest punt, queda clar, que si tens quelcom especial t'hi has d'aferrar amb totes les forces, només pel fet de ser especial i perquè et satisfà d'aquesta manera. Quan la situació canvii i deixi de ser especial, per tant plaent, intel·ligenment, ja decidiràs. L'únic que fas és aplaçar el dilema i traslladar-lo a la comoditat de no haver de dubtar.
Carme, que fariem sense somnis? Somiar és el que ens permet obrir les portes de la fantasía!
ResponEliminaNovesflors, així com diu el teu nom, les coses noves tenen la bellesa del desconegut, les altres, el perfum del temps. Unes i altres són boniques i totes diferents, això les fa especials...
Kaiser, Ricard, la juventut és agosarada, això us fa especialment especials, especialment valents!
Ignasi, em sorpèn la capacitat que tens sempre de tenir-ho tot tan clar... és al.lucinant! Un dia d'aquests potser et faci cas i tot =:)
No, Judit, una cosa és la teoria i l'altra la pràctica...
ResponElimina