Dins d'un mateix dia tenim sensacions de tota mena. D'això en diriem estar viu, respondre als estímuls que ens envolten. Però... quantes d'aquestes sensacions deixem sortir? Moltes vegades les enmascarem perquè deixar-les volar resultaria perillós pel nostre entorn més inmediat. Potser l'alegria és la sensació més fàcil de compartir, perquè tothom hi està disposat. Les penes, les angoixes, les fustracions, les pors, els dubtes, els anem enmagatzemant. Tots ells fan solera, i quan ens pesen més del que podem transportar, tenim dues vies possibles, continuar guardant fins a rendir-se o fer un control de quantitat i deixar esvair en el temps l'essència dels prescindibles...
Compartir alegria és meravellós, què més vols?
ResponEliminaJo les deixo sortir totes estimada. En segons quines edats no podem anar amb embuts. També afegir que m'he creat una colla d'enemics, no tots estan disposats a escoltar les veritats jejeje
ResponEliminaJo a vegades, quan tinc algun problema, intento pensar quina repercusió tindrà en el futur, uns pocs anys vista. Moltes vegades t'adones q és un problema amb molt poca trascendència i que en un parell d'anys ni te'n recordaràs d'allò. Aquest petit 'recurs' m'ajuda a relativitzar les petites tonteries q tant ens agobien en el dia a dia...
ResponEliminaPetons,
I com es fa?
ResponEliminaEstic totalment d'acord, sobretot perquè jo sempre dic que em moc a cop de sensacions...De vegades és difícil controlar quines poden sortir i quines no.
ResponEliminaConscientment deixo que volin les d'alegria (recordo que una vegada em van dir que era "la alegría de la huerta"), les altres depèn de qui tingui a prop, per saber si la persona està disposada a escoltar-les o no...
Petons,
M. Roser
Una foto preciosa para ilustrar una forma de esconder lo que sentimos. No es fácil compartir miserias aunque sea un acto de valentia, una forma de enfrentarnos al lado oscuro.
ResponElimina¡Saludos amiga!
Montse, oitant! Què més vull? Seria important que no ens n'oblidessim!
ResponEliminaLo tiet, ho sé =;) però no crec que siguin tants els enemics quan sempre et veig rodejat de gent i fent el paperina! Tonets
Anònim, jo no en tinc de previsió de futur, intento viure al dia o allargant una mica, només tinc una prespectiva de futur imnediat. Agobiar-me per les tonteries és la meva especialitat! =:)
Joana, en això estic... en descobrir el secret!
M Roser, a mi em passa una cosa semblant. Tot i que als "de casa" els tinc cuits. Els amics/gues, fan una tasca mooooolt important, des d'aquí els hi vull agrair. I també el bloc. El bloc m'ajuda a "deixar sortir" allò que em neguiteja d'alguna manera.
Síiii, és una foto bonica Mareta, plena de color!
Enfrentarnos al lado oscuro, a veces resulta complicado, pero lucharemos, a que si?
Les pomes podrides s'han de treure i sanejar el cistell, així les bones es conservaran més temps. Cal compartir les alegries i també les penes.
ResponEliminaUna abraçada
M'ha encantat la frase final "deixar esvair en el temps l'essencia dels prescindibles". No hi pot haver exercici mes sa i satisfactori per al cos i per la ment (no puc posar accents! aixi que no et pensis que me'ls menjo tots!)
ResponEliminaMillor la segona opció, no?
ResponEliminaSempre és millor poder compartir les coses, si són bones millor!!!!!!!!!
ResponEliminaSempre podem buidar el cistell de pomes i omplir-lo de rovellons Jaume, què et sembla? =:)
ResponEliminaHola porquet, benvingut! M'agrada que t'agradin les combinacions de paraules (donem vacancetes als accents) Ara vinc a visitar-te...
Novesflors, sí, jo crec que millor. Petonet!
Elisa! Amb tu és molt fàcil, sempre estàs contenta i tens una capacitat de relativitzar extraordinaria!
Gràcies pels comentaris!