Tot en tu era gran... Les mans, les abraçades, les rialles, el cor, les mentides, la ira, les paraules...
Era tot tan fàcil i tan complicat alhora, mai no sabies quin color pintaria el teu dia. No hi havia termes mitjos, els moments de felicitat eren plens, els d'angoixa eren foscos i feien mal, molt de mal. Vam aprendre a estimar-te així... fins que el llistó de les mitgeres va persistir més al costat fosc que al costat clar, fins que les absències i les fabulacions van traspassar els límits de l'estabilitat.
I va arribar l'adéu, vestit de por. Un vestit que el temps ha anat descolorint, i on els bons records perduren més que els dolents, on el perdó i la pau han fet camí plegats amb l'ajut del silenci i la distància...
I des d'aquest petit racó, et dic adéu i et dono les gràcies per tots els moments bons que vas aportar a les nostres vides i et regalo un farcellet de paraules del meu estimat Martí i Pol, amb l'olor de pa tou que sempre t'acompanyava quan tornaves a casa.
Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m’acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m’angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d’aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Tants de records de tu se m’acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m’angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d’aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Quants sentiments bellugues, Judit!
ResponEliminaD'aquestes persones un pèl excessives en tot, jo també n'havia tingut una de ben a prop. Quan ja no hi són, més que mai te n'adones de tantes coses bones que ens han deixat.
I aquest poema de Martí Pol é s molt adequat per ell, pel que diu i perquè eren amics. Molt amics.
Una abraçada per tu, Judit en aquest adéu!
Les absències per sempre són doloroses, prou bé que ho sé... Ànims i endavant!
ResponEliminaUna abraçada.
(A veure si ara tinc sort i puc publicar, al darrer comentari no em va deixar fer-ho)
Q un forta abraçada t'acompanyi en aquests moments d'enyorança, Judit. Les grans ànimes provoquen grans passions, siguin del signe q siguin...
ResponEliminaTonets,
I això, estimada??? M'escrius? T'escric? Parlem? Els adeus són inevitables, però el record del pa recent fet és etern, t'ho puc ben jurar i, tu ja saps perquè :-)
ResponEliminaÀnims tremenda!
Carme! Són coses que passen i és un camí que tard o d'hora tots hem de recòrrer. Gràcies per les teves parauletes =:)
ResponEliminaSí Jaume... sé que ho saps =:( Molts petons per a tu =:**
Em conformo amb petites passions Anònim, però sinceres, estables, transparents. 'Poc i bo' que diu el pare =;) (Acabaràs per conèixer tot el refranyer dels Casalta)
Ningú millor que vos, Lo Tiet, seria capaç d'identificar aquesta aroma. Gràcies tremendo!
Judit una vivència una mica corprenedora, hi ha persones que viuen a cop de sensacions, de vegades són dolces i plaents i d'altres moments com dius tu , que fan mal...però sempre recordarem els bons moments com aquest de l'olor de pa tou o de pa calent que ami em porten a la infantesa.
ResponEliminaSi que hi ha un camí que tots hem de recórrer, però no de la mateixa manera...
A mi també m'agrada molt Martí i Pol, una vega da li vaig fer una entrevista i era una persona molt entranyable.
Petons,
M. Roser
bon caram, judit.
ResponEliminaGràcies pel proverbi xinès tan bonic que em vas deixar al blog. No coneixia el teu blog i just em trobo una entrada d'adéu algú estimat. Les persones les hem de despedir amb la mateixa alegria que les vam descobrir, encara que costi molt, suposo que ells ho voldrien així.
ResponEliminaUn bonito escrito lleno de sentimientos.
ResponEliminapareces mas buena que el pan.
feliz semana.
M Roser, quina sort, poder compartir una estoneta amb en Miquel...
ResponEliminaIruna, petonet!
M'agrada llegir el teu bloc Barcelona, així vaig veient raconets entrellaçats amb sensacions, una combinació genial. Bé, els comiats, sempre són una mica tristos...
Ricardo, gràcies, ser bo o dolent sempre és una mica relatiu. Gràcies per la teva visita, ara vindré a fer un voltet pel teu blog i deixar-hi una petjadeta!