Ahir vaig anar a veure Tristany i Isolda. La idea de poder veure òpera al cinema és genial ;és com apropar el cel a totes les butxaques. Després de quatre hores i vint-i-vuit minuts amb els pèls de punta i el cor a galop, vaig adonar-me, altre cop, que hi ha persones capaces de crear meravelles... En un espectacle així, es veu la grandiositat de tot plegat. Hi convergeixen tantes coses... la música, com un fil conductor d'una història on els sentiments van donats de la mà.
Les grans passions... Ara les tenim?
Sentir un amor així, ha de ser devastador. De fet, ho és. Qui no l'ha sentit alguna vegada? No tornes a ser mai més la mateixa persona. Però, què hauria passat si Tristany i Isolda, haguessin pogut estimar-se lliurement? Què n'hauria fet d'ells el temps?
En fi, una festa pels sentits portada a l'abast de tothom, crec que és una bona iniciativa. - Sí, sí- em direu que com el directe no hi ha res. Però entre el tot i el res, sempre queda la pantalla gegant del cinema, un bon sucedani per acariciar l'ànima...
Doncs i tant que val la pena, si les emocions arriben, segur que val la pena!
ResponEliminaJo crec que si Tristany i Isolda s'haguessin estimat lliurement, l'amor s'hauria normalitzat... no setia tan devastador, però, no ho sabem sempre hi ha alguns éssers excepcionals.
Està bé Judit això d'apropar el cel a totes les butxaques...(encara que soni una mica materialista) i celebro que t'ho passessis tan bé.
ResponEliminaA mi m'agrada la música clàssica, però l'òpera no massa. Algunes àries em posen els pels de punta com dius tu (especialment Verdi), però sóc incapaç de estar-me quatre hores per escoltar l'obre sencera. Em sembla que la butaca en sortiria perjudicada...
Petons de pluja,
M. Roser
Avui a la tarda feien una d'aquestes pelis xorres que m'agraden i deien més o menys això: "hi ha amors, grans amors i amors immensos; els amors s'obliden en dos mesos, els grans amors, en dos anys i els amors immensos et canvien la vida".
ResponEliminaM'ha agradat. :)
Jo no ho he vist però, si ho recomanes...
ResponEliminaNo hi ha res com despertar els sentits.
Petons
Josep
Veig que l'experiència et va complaure. A mi m'agraden més els italians. I crec com tu que es bona idea portar aquests espectacles al cine, així ho pot gaudir tothom. Petons i abraçades!!!!
ResponEliminaM'alegre que t'agradara tant. Jo no sé, supose que a estones m'agradaria i a estones se'm faria una mica llarg.
ResponEliminaJo quatre hores quieteta no crec que les aguantés. Tot i que, ben pensat, si m'atrapés les emocions...segur que sí!
ResponEliminaAra no sé dir-te a quina cadena perquè sóc poc televisiva, però vaig sentir parlar d'un programa d'òpera per a gent de carrer que tenia bona premsa. Si t'interessa, t'esbrinaré quin és.
M'alegro que el disfrutéssis tant com traspúa aquesta entrada!
Una abraçada!
De tots els procesos cíclics i rítmics, la música és la més agradable. En aquest aspecte potser només cedeix davant l'amor. Pel que fa al paradigma rítmic. El supera, però, pel que fa la quantitat de gent que en gaudeix.
ResponEliminaCelebro que ho visquessis amb intensitat.
Carme, és bonic això que dius =:)
ResponEliminaRoser, doncs t'ho pots creure que em van passar volant?
Gerònima, ostres quina reflexió més xula!
Un amic, és molt difícil recomanar coses, hi ha tants gustos diferents... Hi ha coses que a un el fan vibrar i a un altre li resultaran indiferents. A la feina m'hi trobo molt sovint, sort que jugo amb l'avantatge de conèixer als meus usuaris i llavors vaig una mica més guiada =:)
Elisa, sí, d'altra forma m'hauria de conformar en escoltar-la o veure-la en format petit!
Noves flors, tot té el seu moment, però hi ha coses tant meravelloses, que... uffff
M'agradaria fanalet, mira que és difícil trobar quelcom decent a TV
Ignasi, el poder de la música, de la interpretació, de la posada en escena, de la història, de les veus... Un espectacle en majúscules!
Molts petonets a tothom! Ara vinc a visitar-vos a tot@s!
Precioso momento vivido. ¡Las emociones a flor de piel! Acá hace tiempo se practica. Un fuerte abrazo amiga.
ResponEliminaUna abraçada també per a tu Mara i un petó ben gran cap Argentina!
ResponElimina