Però de vegades això es fa feixuc. No el fet de ser o no ser, sinó el d'esperar que els altres siguin o no. Estem a desembre i els rosers del meu jardí tenen poncelles. No és el temps de roses, però elles estan allà esperant a ser allò que la genètica empeny. I una vegada més, estiro el fil de la metàfora i penso en unes roses diferents. Penso en la feina que fem els pares, plantem jardins, amb la il.lusió de veure'ls florir. Ja sabem que el vent, la sequera, la cendrosa, el poden rebregar, però confiem amb la força d'un bon prensó, confiem amb el poder de l'adob de les paraules i els consells, confiem amb la seva adaptació, confiem...
I treballem, dia sí, dia també, per veure l'esclat d'uns pètals valents contra un vent del Nord que potser rebregarà la seva gosadia. I voldriem embolicar els capolls perquè res els malmetés, però ja no està a les nostres mans, elles, ja tenen vida pròpia. I com deia l'Oriol Pi de Cabanyes, si són roses floriran...
http://youtu.be/B1wUVExfkkMhttp://youtu.be/B1wUVExfkkM
Si són roses floriran...el vaig llegir fa un munt d'anys!
ResponEliminaLa vida de cadascú té un camí per fer; excessius embolcalls bé saps que no són bons, però l'acompanyament que els les dónes, la companyia, la confiança, la tendresa, la paraula i el diàleg, són la millor protecció per a la vida pròpia i independent.
Segur que ho fas molt bé, Judit!
Un petó també per a tú!
I confiar-hi, confiar que floriran, també és una bona feina de pares. Deu ser la cirereta que acaba el pastís.
ResponEliminaI jo dic que floriran... Bona nit!
D'això també en sé jo i confio que sí, si són roses del roser, floriran.
ResponEliminaFanalet, esperem que sigui així. Que totes les coses que arribem a dir, no caiguin en un sac foradat i que s'acumulin en algún raconet del cervell esperant a ser procesades!
ResponEliminaCarme! Una cirareta que triga en arribar! Cois de fills, no els costa fer-se grans, però sí que costa cada vegada més que madurin =:)
Qui millor que una col.leccionista de noves flors per saber-ho?
Petonets gent i moltes gràcies per les vostres paraules de "jardiners"
un apunt preciós, Judit. Si són roses floriran...sempre he entès aquesta frase com una possibilitat de que l'amor faci l'aparició. Veig jovent pel carrer, somriuen, sembla que vulguin ser parella i jo penso "Sy són roses, floriran". Ignoro si aquesta frase ha estat utilitzada per Oriol Pi de Cabanyes però jo la conec de molt que l'esmentat escriptor. Era el tñtiol, bellíssim, d'una novela de Manuel de Pedrolo.
ResponEliminaSalutacions!
Tens raó Judit, és una frase preciosa...i sí, de vegades es fa pesat esperar que una cosa arribi a bon fi.
ResponEliminaM'ha agrada't molt la metàfora entre la quitxalla i les roses ( ai la deformació professional), fem tots els possibles perquè floreixin ben reeixides, però no depèn només de nosaltres.
Has sentit mai una canó del Serrat que es diu La rosa de l'adéu? Parla d'una rosa que floreix fora de temps , a l'hivern, "desafiant les gelades i plantant cara al vent"...
Mi sento identificada perquè va a contracorrent una mica com jo...
Petons,
M. Roser
Perdona Judit, volia dir una cançó...ai quins despistes!!!
ResponEliminaÉs una arma de doble tall. Per una banda no hi ha res més bonic que la certesa que els cicles naturals de la terra es van repetint amb els mateixos paràmetres que els coneixem. Ens dóna seguretat, fermesa, poesia i màgia davant els esclats previstos en la natura.
ResponEliminaPer altra banda si ho extrapolem a les nostres vides pot portar-nos a una situació d'angoixa. Tot està preestablert? No podem marcar el nostre propi camí segons el nostre pas?... afortunadament, jo crec que en l'home, els cicles de la natura no cal reproduir-los amb exactitud!
Qué bonic Judith... M'ha agradat també la comparació amb els fills.
ResponEliminaQui siguin roses i que floreixquen.
Els meus són adolescents, espere el seu esclat amb l'inquietud i l'esperança.
Una abraçada
Glòria (un nom preciós...) Síiii, un relat d'en Pedrolo. Ostres, hi va haver una època en que em va fascinar, m´ho vaig llegir tot!
ResponEliminaRoser, ja ho pots ben dir. I més a mi, que no tinc la virtud de la paciència, tot ho vull per ahir =:) Gràcies per la cançó, l'he escoltada parant esment amb la lletra. Bonica...
Si sabessis Roser l'estragament que tinc d'anar sempre a contracorrent, ufffff Ara entenc qui era aquella coseta que nedava per davant meu =:)
Porquet, quanta raó... Les revoltes (personals) sempre fan una mica de por. Quan s'és impulssiu de mena però, fas les valoracions després de. Això també té les seves avantatges i els seus incovenients, ai las!
Albantetaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa! Quant de temps! Una abraçada forta, forta!
Doncs no tinguis pressa de que creixin. Quantes coses donaria per tornar-les a tenir petitones dormint a la falda... Enyoro tant aquells dies...
Però el cicle de la vida no es detura i tot té el seu moment. Sort que en tenim dels records!
Molts petots a tothom!!!!