Els cobaies no sintetitzen bé la vitamina C, per això, és important que, o bé els toqui el solet unes horetes al dia, o bé prenguin suplement d'aquesta vitamina, que es troba en les fruites i verdures fresques. Doncs bé, com que tinc la sort de tenir una terrasseta on hi toca el sol tot el matí, cada dia les treiem al migdia una mica i quan comença a refrescar, les tornem a entrar a casa.
Dissabte dia 7 vaig entrar a casa dues cobaies, i diumenge en vaig treure sis! Quina sorpresa més gran, quan vaig destapar la gàbia i vaig veure 4 cosetes petites que corrien per allà. Sí, sí, corrien. Perquè els cobaies neixen amb pèl, els ulls obertes, corrents i amb unes dentones diminutes. Increible! Clar, ja us podeu imaginar el revolt que hi va haver per casa. Però l'alegria va durar poc temps. La mare, a causa de l'estrés del part, es va possar malaltona i va començar a rascar-se. Les rascades, van fer ferida. Li va caure el pèl de tota la zona de l'esquena i el coll i tenia molt mal...
Al portar-la al veterinari ens va dir que entre l'estrés i una baixada de defenses havia provocat sarna. I la sarna s'encomana, i teniem els petitons, i les gosses, ufffffff, pàaaaaaaaanic!
Així, que tots aïllats! Però les petites cuis, encara mamaven... Doncs amb 3 dies, ja van campar soles. Això sí, ploraven: Cui, cui, cui -anaven cridant a la mare... pobretes.
Però ja ho tenim tot controlat. Els papes bé, anem seguint el tractament. Les petitones contentes, i això sí, sempre juntetes, com un ramat. I nosaltres, gaudint, per fí de les boletes suaus!
Ara, a buscar-los una família. O sigui, que si algú de vosaltres en vol alguna s'emportarà un exemple de supervivència en majúscules i 20 grams de tendressa!
I WILL SURVIVE avui només podia ser aquesta....
Ufff, quina feinada, mareta meva! A mi m'agraden les bèsties però sempre he estat contrari a tenir-ne als pisos. És una opinió molt personal, eh? Vull dir que respecto la gent que en té, però per la meva part... ja en tinc prou amb el Milú de peluix a escala real!
ResponEliminaUi! Quina cucada!
ResponEliminaUf! quin ensurt amb la sarna! Sort que tot ha acabat bé.
ResponEliminaCaram quina feinada, quin ensurt, i qui afany de sobreviure (gràcies també al vostre costat)
ResponEliminaA veure si els trobeu família!!!
Una abraçada, Judit!
La cançó m'encanta, fa ballar i li escau com anell al dit! :)
cui, cui, cui... :-) No hi ha qui dormi... :-)
ResponEliminaTonets
Estic segur que els meus dos fills m'ho agrairien el fet de tenir alguna a casa, però...ejem, ejem, el papa passa masses hores a la feina i ells a l'escola...
ResponEliminaSi et tornen a criar avisa'm, jajajaja
Petons
Josep
Ostres , pobres animalons...Bé, primer l'alegria de veure que anava augmentant la família rosegadora, però després un petit disgust, acabats de treure el nas a la vida i ja havent de lluitar per a la supervivència...la vida és dura fins pels éssers vius més xicarrons.
ResponEliminaLa veritat és que són una monada, venen ganes de fer-los-hi moxaines...Tan de bo trobeu algú que en tingui cura.
Petons,
M. Roser
Porquet, doncs si li sumes els dos gossos i les dues tortugues... jajjaja, sort que tinc una casa gran i al costat del camp.
ResponEliminaJoana, que ho veus això? Són una passada de bonics!
Carme! Doncs sí, em vaig espantar, però ja està tot controlat. Ara uns dies de vigilància extra, quatre banyets i tornarà la normalitat!
Fanalet! Doncs mira, de moment el pirata ja té casa. Ara esperarem una setmaneta més i ja marxarà. Els altres tres estan mig compromesos. Ahir a la tarda els vaig pendre a la Biblio i van triumfar! Ara vindrà dir-los adéu... =:( Això sí que serà complicat!
Segur anònim??? Jajajajaj =:P
Pep, em temo que faran un cel.libat (involuntari) Ara que sé que són mascle i femella, hauran de fer sortidetes "vigilades" En quan al temps, discrepo una mica, no és important el temps que comparteixes amb ells, sinó la qualitat d'aquest. Els cobaietes, són diferents dels gossets. No necessiten ni tanta atenció, ni tanta companyia, són més independents. Recinte net, aigua fresca, menjaret, una mica d'exercici i quatre mimitus i ja estan contents!
I si haguessin nascut al bosc Roser? Una colla de depredadors, fred, caçadors. A casa han estat com uns reis! Sí, sí, ja ens hi trobarem, ja, una cosa tan rebonica, és difícil resistir-se!
Petonets de cap de setmana!
Et desitjo el millor a tu i a la teva família "numerosa". No en puc adoptar cap, ja tinc gateta, gossa, entre altres animals...
ResponEliminaDes del far tarda bona.
onatge
M'agradaria tenir-ne un. Encara es posible? He deixat misatges a la bustia xq no publikava. Espero resposta. Adeu.
ResponEliminaOnatge, tranquil, ja tenen família! El proper dimarts ja marxen. Uff! Com m'agradaria poder-me'ls quedar tots. Em farà una pena...
ResponEliminaOh Kaiser, ja estan adoptadets! Una cosa tan rebonica, és del tot irresistible. Em sap greu...
Sí, ho he vist. Jaume, Montse, Elisa i dos anònims, he llegit els vostres missatges, moltes gràcies. No tinc ni idea perquè no deix publicar. Hi ha dies que jo també he de "punxar" varies vegades.